Gastronòmicament, el gall ha passat a la història, i generalment ha estat substituït pel pollastre industrial.
Fa uns anys, menjant un gall de debò a pagès, vaig recuperar de cop unes imatges que se m´havien esborrat de la consciència: durant molts anys havia oblidat que als galls de debò, el pit era blanc i la cuixa era fosca, i que cada carn tenia la seva consistència i el seu gust. Ara un gall d´aquella mena seria considerat estellós i dur. Ens hem acostumat al pollastre homogeni de cotó-fluix.

Aquells galls tenien una carcassa poderosa, i justificaven l´art de trinxar, encomanat sovint a la potència de braç de l´amo de la casa, calia, a més, saber trobar les articulacions, i l´operació tenia un cert aire de lluita. Ara la tècnica de trinxar ja és innecessària, perque el pollastre se´ns presenta prèviament rendit.

Qui es veuria amb cor, ara de farcir un pollastre amb prunes i pinyons, com es feia abans, sense comprobar que seria cert allò que hi ha " més farciment que gall"? .Les bèsties d´avui en dia no permeten gaires filigranes, i la seva carn immadura no suportaria la persistència de l´antic rostit. De totes maneres encara tenim un alè d´esperança de retrobar galls i pollastres com els d´abans: s´ha recuperat el pollastre de la raça prat, de pota blava i al Penedès, pels voltants de Nadal, a la fira del gall de Vilafranca, podem trobar-hi autèntics exemplars de " Picafemers" de masies properes. Aquests, són galls de quan eren éssers vivents, de quan els parents, amics o els que et devien un favor t´enviaven un gall vigorós i ben plantat pels voltants de Nadal i que les cases s´omplien de quiquiriquís i soroll de cassoles el matí de la vigília. Aquestes, són dues veus, que tristament han desaparegut... No, no matarem el gall, ni a la tia Pepa no li´n donarem cap tall.