Nº:8 Novembre'98 el drac - Butlletí informatiu del Club Egara
Editorial |Sumari |Club |Hockey |Tennis |Gimnàs - De plats i olles |Salva,"m'he trencat" - Fulbito |La veu del soci |Persones |La teva opinió |Flash-drac |

No som "més que un club"

Però tampoc som un club més. És com quan volem dir que un amic és tant amic, tant amic, que és com de la família.
El nostre cas és al contrari. Som nosaltres els que som com de la família, considerant el nostre Club com una família.

Jo ho he descobert a través dels anys, sobretot quan per obligacions del meu treball haig de menjar amb persones estrangeres. Anar al Club és com anar a casa, és com si els convidessim a casa.
En un altra aspecte, el de funcionament, ja comença en la forma d'associar-se. Al contrari que d'altres clubs de la meva ciutat de naixement, en el qual el soci era individual en tots els casos, al nostre prevaleix la família. El soci és el cap de família i tota ella hi entra en bloc. Així és com comencem a venir al Club, "en família", i com a la família, quan els nostres fills creixen, també s'independitzen.

Foto: Rafa Mundet

Si ens endinsem en les múltiples maneres de congregar-se, veurem que hi ha diversos grups de pares que es reuneixen perque els seus fills petits perteneixen a un mateix equip de hockey o tennis. Els nens, alhora, s'agrupen amb els dels seus equips.
Hi ha grups de socis que es reuneixen per a esmorzar els dissabtes i els diumenges. Altres, els veterans de tennis, abans de jugar al seu esport, es congreguen al voltant d'una taula de dominó i familiarment es diuen de tot. La família del bridge és més sèria, i les bromes les fan fora de la taula de joc.
Hi ha grups de tota mena, com els socis de la "mesa redonda", que es reuneixen a menjar els dissabtes. També hi ha grups de doctors, de caçadors i inclús un d'"inversors".
Com a casa, aquí els nens també van a l'escola. Hi ha escoles de hockey, de tennis, d'hípica. A totes elles les famílies tractem de que els nostres fills adoptin l'esport de la família. Els uns treuen notes brillants i arriben als equips d'èlite. Altres sols treuen bona nota, però també juguen als altres equips.
Com a la vida diària, tenim qui ens administra, neteja, cuida les plantes i qui tanca la porta al finalitzar el dia.
Hi ha també un edifici anomenat gimnàs, que tant sols uns quants socis ténen la sort de conèixer, malgrat que l'entrada és lliure per a tothom, encarregat de donar el "to", o sigui, d'"entonar-nos" perque poguem practicar la resta d'esports.
I, finalment, hi ha un grup que intenta dirigir-nos, la Junta, a la qual tinc el privilegi de pertenèixer i que puc donar fe que és com una altra família. En ella moltes vegades hi han criteris desiguals, com a les famílies, però que són tant propers que costa molt poc conjuminar-los. Quasi sempre les discusions, a l'igual que la família, són pels diners. Com que n'hi han pocs hi ha poc per a repartir, però amb bona voluntat, a l'igual que la resta d'activitats, la família va tirant els seus fills endavant.
En fi, que no som més que un club, però no som un club més, som una família de famílies.

Fernando Aguado Delgado
Vocal d'Altres Esports
|Sumari |Club |Hockey |Tennis |Gimnàs - De plats i olles |Salva,"m'he trencat" - Fulbito |La veu del soci |Persones |La teva opinió