La teva vinculació amb l'esport s'inicia al CD Terrassa.
Sí, dels set als catorze anys vaig jugar a hockey al CD Terrassa. Posteriorment, però, ja vaig començar amb el tennis taula, primer amb l'Optimista -l'antic Social- I més tard amb l'Epic, club amb què des dels disset anys fins en fa dos vaig competir a la primera divisió. A més, tinc el títol estatal d'entrenador de primer nivell i la meva etapa com a formador també ha estat molt llarga. En aquest sentit, a l'Epic vam ser dels primers que vam fitxar jugadors estrangers, bàsicament amb l'objectiu de millorar la nostra pedrera.

I la teva relació amb l'Egara, quin origen té?
Des de sempre havia jugat a futbol amb l'Isidre Graells, el Vicenç Prades i tota aquesta colla. Amb ells, vam apuntar-nos a la lliga de futbet de l'Egara i així va començar a tot. Després va néixer el meu fill, el Sergi, i vam decidir d'inscriure'l a l'Escola de Hockey.

Com a pare, quin diagnòstic fas de l'Escola de Hockey?
L'Escola està duent a terme una tasca molt important sense ser una estructura professional. No sé, però, si es podrà mantenir aquesta estructura per molt temps. A la llarga, probablement, s'haurà d'anar a la professionalitat, perquè penso que el semiprofessionalisme que actualment treu el cap no porta enlloc.

Els valors de l'esport són importants.
Jo considero que qualsevol infant ha de fer un esport. L'esport, i sobretot l'esport d'equip, fomenta valors com la convivència que són fonamentals en la vida futura. Cal aprendre a guanyar, cal aprendre a perdre, cal aprendre a esforçar-se i a millorar.

Aprenentatges que, com em comentaves, seran útils per a la vida adulta...
Allò que ofereix l'esport es pot adaptar, a la llarga, en totes les etapes de la vida: al treball, a l'escola, a la família... Així mateix, i tornant a alllò que et deia abans, penso que a l'Escola de Hockey caldria replantejar les fases d'aprenentatge. Durant la primera etapa formativa -de 4 a 10 anys- l'objectiu no només hauria de ser el d'anar a guanyar, sinó apostar per un aprenentatge més de base per tal que tots els alumnes comptessin amb uns fonaments sòlids.

Què és allò que més valores de l'Egara?
Que ofereix un ampli ventall de possibilitats. En l'àmbit de l'esport, per exemple, un alumne de l'Escola pot jugar al màxim nivell o jugar per divertir-se. L'Egara ofereix totes les opcions.

I el que menys?
Com en qualsevol àmbit, sempre es pot millorar. Més concreció? A l'Escola de Hockey, i segueixo amb el mateix exemple, podrien fomentar-se activitats paral·leles a l'esport per tal d'unir els infants i, al mateix temps, les famílies: sopars, xocolatades, trobades...

A banda de l'esport, t'agrada llegir.
Sí, m'agrada força. En la lectura, però, tinc ratxes. Èpoques en què llegeixo molt i d'altres en què no llegeixo gens. Un llibre que darrerament m'hagi deixat empremta? L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón.

Professionalment estàs vinculat al món de la telefonia. Ens comuniquem molt, però creus que tenim tantes coses a dir-nos?
El cert és que ens tanquem molt en nosaltres mateixos i, sovint, no deixem que les persones que ens envolten vegin els nostres sentiments. També, com tu deies, moltes vegades parlem i no ens diem gairebé res. El llenguatge polític, en aquest sentit, ens ha influït -i ens està influint- en gran mesura.

Diu el poeta: "la vida s'accelera, com si anéssim a caure a un barranc desconegut."
Actuar de pressa provoca que no acabem res. Tenim pressa i massa sovint acabem les coses de qualsevol manera. Sembla que tan sols volguem tancar carpetes i, a vegades, d'alguna d'aquestes carpetes en podríem fer una lectura bastant més interessant.

El poeta, Jordi Pàmias, sap que vivim de pressa. Però velocitat, germana de l'angoixa i cosina de l'ansietat, hauria de ser, com a molt, una parenta llunyana. O no? Quico, gràcies.