Josep
Parra Martínez, sòci nº 232
Foto: Rafa Mundet |
Va
néixer a Blanes el 1925. Resideix a Terrassa. És
casat, té dos fills i tres nets.
No exagero quan escric que ha estat un dels futbolistes més
rellevants del nostre país, ja que el seu currículum
així ho certifica: dotze temporades seguides al RCD Espanyol
i vuit participacions amb la selecció estatal. A més,
el seu pas per la selecció espanyola va coincidir amb
els Mundials de Brasil, on Espanya es classificà en quarta
posició. A Brasil, Josep Parra va ser designat per la
crítica com el millor defensa central de la competició. |
Recentment, ha rebut la Medalla de l'Esport atorgada per la
Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva trajectòria.
Josep Parra, que és soci del Club Egara des de fa quaranta
anys, explica a "el drac" la seva etapa com a futbolista
d'elit.
Quina ha estat la seva carrera esportiva?
Jo sóc de Blanes, i vaig començar a jugar amb
l'Acció Catòlica de la ciutat. Més tard,
la família es va traslladar a Barcelona i vaig integrar-me
a la UD Poble Sec. Posteriorment, vaig tenir l'oportunitat de
venir al Terrassa -que era a Tercera Divisió- i va ser
aquí on vaig iniciar seriosament la meva carrera esportiva.
L'Espanyol em va fitxar l'any 1947, entitat on vaig jugar dotze
anys seguits i on vaig desenvolupar-me com a professional. Finalment,
l'any 1959 vaig anar al Cartagena, club en el què em
vaig retirar.
Vostè jugava de central.
Jo vaig començar a jugar de mig centre. Però el
futbol d'abans era diferent al d'ara. En aquell temps les línies
eren les següents: un porter, dos defenses, tres mitjos
-dues ales i un mig centre-, i cinc davanters. Jo, tal com et
deia, jugava de mig centre. Amb els anys, però, el mig
centre va anar endarrerint la seva posició fins a esdevenir
defensa central.
Els dotze anys a l'Espanyol van ser
els més intensos.
Sí, a l'Espanyol vaig arribar a internacional i, més,
amb la fortuna de poder disputar el Mundial de Brasil, l'any
1950. Evidentment, per a un futbolista un Mundial és
el màxim al que pot aspirar-se.
Quin record en guarda de Brasil'50?
La veritat és que no t'adones de què significa
un Mundial fins que no el vius. Va ser una experiència
magnífica. Ja per classificar-nos, vam haver d'eliminar
Portugal, un rival molt poderós. Amb el bitllet per a
Brasil -el campionat es va disputar entre Río de Janeiro
i Sao Paulo-, vam passar a la fase final després de vèncer
contra tot pronòstic a Anglaterra, amb el mític
gol de Zarra. El Mundial el va acabar guanyant l'Uruguai, mentre
que nosaltres vam ser quarts. A pesar de tot, el millor futbol
del campionat el va jugar Brasil, la selecció amfitriona.
Com valora el futbol actual?
Fa poc vaig veure el torneig de Canal Plus de nens alevins.
I vaig quedar meravellat: una tècnica, una intel·ligència...
abans això no hi era. Avui el jugador arriba més
ben preparat tan a nivell físic com a nivell tècnic.
La preponderància de la condició física,
però, no deixa desenvolupar prou l'aspecte tècnic
i això va en contra de l'espectacle.
Per no parlar de la pressió
del que s'anomena "l'entorn"...
Sí, hi ha molta pressió al voltant del futbol.
Les marques, la televisió... tot influeix. Però
torno a allò d'abans: en l'actualitat el jugador arriba
més fort tant tècnicament com físicament.
Als anys cinquanta, el paper de l'entrenador
era tan important com és ara?
Jo defenso més els entrenadors quan els donen la culpa
que quan els donen la glòria. En aquest sentit, els mitjans
de comunicació tampoc no són justos, perquè
al camp són els jugadors els que tenen el protagonisme.
Josep Parra tenia l'aurèola
de jugador noble, de jugador net. S'escandalitza quan veu els
partits d'avui?
Jo sí, m'escandalitzo. Però, tornem-hi, la pressió
ara és fortíssima. En aquest punt, penso que l'arbitratge
té un paper clau, ja que hauria de ser més sever.
Els àrbitres són massa condescendents. Abans de
començar els partits ja tothom sap quins jugadors seran
els que donaran els cops i molt sovint aquests jugadors se'n
van sense targeta. És clar, això resta espectacle,
va en contra dels jugadors tècnics. L'arbitre no ho té
fàcil, però caldria que defensés més
el futbol de creació.
Quins jugadors destaca del futbol actual?
Jo sempre m'inclino pels jugadors tècnics, sobretot pels
davanters. Així, destaco Raül, Zidane, Kluivert
o Mostovoi, jugadors que sobresurten per la seva tècnica.
Al llarg de la història? Jo em quedo amb Di Stefano,
un jugador completíssim en tots els nivells, un fora
de sèrie.
Quina sensació va tenir quan
li van concedir la Medalla de l'Esport?
Va ser un honor que la Secretaria de l'Esport de Catalunya em
convidés en una festa tan important. Ho repeteixo: va
ser tot un honor. A més, el fet de trobar-me entre esportistes
tan importants encara em va fer més il·lusió.
Estic molt agraït que hagin pensat en mi.
Es
diu que la humilitat és en desús, que l'huracà
de la fatxenderia ho arrasa tot. Després de parlar
amb Josep Parra no puc deixar de suggerir que ell, com Joan
Vinyoli, representa la consciència que l'excepcional
poeta de El callat escrivia d'aquesta manera: "Sóc
un arbre contra el vent." El vers, a la cinquanta-dos,
me l'he deixat per a mi.
Pere
Ejarque |
|