Club EGARA

Nº 52 febrer 2003

el drac - Butlletí informatiu del Club Egara

La bústia

Sísif

Què els empeny al cim de la muntanya? Hi ha muntanya? O només existeix, realment, la pedra?
Un altre dia una senyora -l'Ernesta?- va dir que el més important a la vida eren els objectius. La senyora, aquell altre dia, ho havia tan sols mormolat. Amb la boca petita, vull dir. Però, ja se sap: el que compta no és qui o com o digui. El que compta és l'altaveu. I aquella senyora, la que havia mormolat que el més important a la vida eren els objectius, en tenia i molts, d'altaveus. D'ençà llavors, parlo d'una pila d'anys enrere, aquella frase ha quedat a la memòria de molts.
Ha anat passant de generació en generació. I, ja als nostres dies, ha esdevingut dogma de fe.
És fàcil de comprovar.

Qui més qui menys, quan la conversa deixa els llocs comuns de nivell 1 i passa als de nivell 2, ha escoltat coses semblants a aquesta: "El que ha de fer el govern és presentar un pla d'acció, però, ep!, amb objectius. I a partir d'aquí, governar". O bé: "L'objectiu del Barça, aquest any, és entrar a Europa". O també: "Jo, quan surto de nit, tinc un únic objectiu: el Xavi".
La importància dels objectius, com no podia ser d'una altra manera, ha arribat al hockey. I l'Egara, per què sí, no ha estat una excepció.
Tots els equips de hockey de la casa diuen tenir objectius. Uns, guanyar la lliga. Altres, aconseguir la permanència. Els de més enllà, pujar de categoria. Els de més ençà, divertir-se. Tots, tots els equips tenen objectius. Però, i si en trobéssim un que no en tingués, d'objectius? És clar. Aquí apareix Sísif i aquí arriba l'Egara de Primera.
Sísif havia d'empényer eternament, muntanya amunt, una enorme pedra que sempre tornava a caure abans d'arribar al cim.
El mite de Sísif simbolitza l'absurda condició de l'home, que s'entrebanca sempre amb les cegues ordres dels déus.
Imaginem, per un moment, un equip els jugadors del qual, abans d'un partit, declaressin: "No ens ve de gust jugar. Avui, la veritat, és que ens estaríem molt millor a casa mirant el western de tevetrés, escarxofats al sofà". Els mantenidors de la fe en els objectius, com un sol home, s'exclamarien: "I doncs! Vosaltres, per què jugueu? Quin és el vostre objectiu?". Sense resposta, els jugadors sortirien al camp i jugarien. La victòria, l'empat o la derrota, el menys important. Divertir-se? Tampoc. Per què, doncs? Per què? Per què sempre carretejar la pedra muntanya amunt? Per què sortir al camp cada dissabte? Amb quin objectiu?
Sísif tampoc no ho sabia. I continua empenyent la pedra muntanya amunt. Des de fa segles. Quan, a punt de fer el cim, veu que es tomba i rodola muntanya avall, somriu. Sorneguer.
Amb els jugadors de l'Egara de Primera passa el mateix. Juguen. I ja guanyin, perdin o empatin, somriuen. Sorneguers. Saben que la seva tasca és eterna i que la seva pedra, ni que alguna vegada vegin el cim proper, acabarà rodolant muntanya avall. I quan això passi, tornaran a jugar.

Pere Ejarque

A l'atenció (principalment) del que va ser durant bastant temps el meu equip de DIVISIÓ D'HONOR FEMENÍ:

Principalment el que volia dir amb aquesta carta és donar moltissims ànims a tot el meu equip de jugadores que m'han recolzat en tot moment i animar-les a que tinguin moltíssima sort en tota la lliga; perquè per un cop a la vida alliçonareu a tots aquells qui no confiaven en vosaltres.
Un dels motius de la meva carta podria ser aquest anterior, però un altre seria el d' agrair públicament a alguns dels entrenadors que he tingut fins ara, perquè hagin comptat amb mi per formar part del primer equip femení de la casa.

Molts de vosaltres segurament us estranyareu pensant que tots els motius els quals mostro són massa positius com per ara ja no formar part de DHF. Però a vegades no només importa el que et diguin, sinó també de la manera en que es diguin les coses. Així doncs, tot i que la decisió de l'entrenador no ha estat la que mai li agradaria sentir a ningú, he d'estar molt agraïda a en Joan Comerma per tot el que m'ha ensenyat de hockey com mai ningú ho havia fet, malgrat tot m'hagi decebut per no haver pogut demostrar-ho. I ja que hi som també et dono les gràcies a tu, Lluís Mercader, per haver confiat en mi en aquella temporada on les coses estaven bastant difícils.

També m'agradaria remarcar que aquesta no ha estat una decisió que m'hagi agradat, perquè ja no parlant a nivell tècnic sinó per la constància, la força, el treball i l' il·lusió que he mostrat, crec que tota persona mereix oportunitats.
Fins aviat,

Natàlia Sánchez Quintana. "Winny"