|
|
En
sortir de Terrassa per la carretera de Rellinars, el primer
que s'agraeix és perdre de vista els horts desgavellats
i closos amb tanques fetes de somiers esparracats, tan habituals
als afores de la nostra ciutat. De sobte, apareix davant nostre
l'esplanada verda, lluminosa i ample de la finca de Can Amat.
La finca del comte d'Egara, on hi abundava la caça, conills
i senglars. Ara tornen a ser abundants sobretot els senglars,
com hem pogut comprovar en el camí des de la casa nova
a la casa vella de l'Obac.
El camí es veu fressat i més que remenat per aquestes
bèsties barroeres i brutals que deixen un rastre llaurat
al seu pas. |
La
casa vella de l'Obac es troba totalment integrada en el paisatge
una mica fosc de la serralada. Sembla anterior a tot el que
l'envolta, no hi és postissa, no hi fa nosa. Sembla talment
que hi és des de sempre, per això no resulta estrany
que s'hagi descrit l'indret com a refugi de bandolers en contes
i faules. Tot plegat, contes una mica massa fantàstics
i ensucrats pel meu gust.
La nostra caminada continua fins a la Font de la Portella, on
està previst esmorzar. Esmorzem. El socis de l'Egara,
de general tan xerraires i engrescats, fem silenci. El pa amb
tomàquet i pernil ens pot, ens sotmet totalment, a mi
em convenç sobretot quan hi trobo un tros una mica gros
de tomàquet enmig de l'entrepà. És una
delícia.
Seguidament, pugem als dos pous de glaç que es troben
per aquesta zona. Aquests pous s'utilitzaven antigament per
conservar el glaç durant tot l'any, especialment perquè
determinats malalts poguessin disposar de gel. El procediment
emprat per conservar el glaç consistia en aprofitar alguna
nevada a l'hivern i, a cops de pala, entaforar la neu dins el
forat fet de pedra seca en successives capes separades per palla
i trepitjades perquè la neu s'endurís. Potser
algú ho feia d'una altra manera, però aquesta
era la més habitual.
Aquest tros de recorregut ha fet suar a més d'un. El
Toni Mata, espitregat, té el clatell mullat, està
suant la cansalada i bufa com un dofí. Tinc una gran
simpatia en aquest home. És d'una naturalesa desfermada,
li agrada molt la broma, i té un sentit de l'humor gros.
Penso que, en néixer, la naturalesa ens dóna cinc
sentits. El sisè, el sentit de l'humor, l'aprenem pel
nostre compte i és tan necessari com qualsevol dels altres,
sovint més. I no s'ensenya a les escoles. El Toni en
té, és potser per això que més l'aprecio.
El recorregut continua fins a la Torrota de l'Obac. La filera
d'excursionistes s'ha anat allargant com una fila de formigues
una mica desordenada. Al darrera de tots, ve una nena de quatre
anys que ha fet tot el recorregut com si res. La vull felicitar
expressament, per valenta, a ella i als seus pares. Des de la
Torrota la vista és magnífica, i no pot ser d'una
altra manera ja que aquesta torre servia com a torre de vigilància
de Rellinars i Vacarisses.
En arribar de volta a la casa nova de l'Obac, el Salvador Vives
-que no acaba mai la corda- ens comenta l'origen italià
de l'arquitecte que la va construir. El resultat és una
masia a l'estil dels palauets de la Toscana, només hi
falten els xiprers.
Finalment, pugem la rampa empedrada d'entrada a la casa i gaudim
de la realitat virtual de "La Megafada". Es tracta
d'un audiovisual força espectacular pensat per a grups
escolars. De totes maneres, què voleu que us digui. La
realitat virtual de "La Megafada" i el capità
enciam no m'ha apassionat gens, potser és que ja m'ha
passat l'edat de les fades i a aquesta hora ja penso més
en el dinar que en altra cosa.
En resum, doncs, es pot dir que l'organització ha estat
excel·lent, com ja és habitual al nostre Club,
i per molts anys !
Gràcies Salvador, gràcies Montse, gràcies
Joan i gràcies Toni.
Fins a la propera.
Joan
Ferran Rovira
|
|
