Va néixer a Terrassa l'any 56. Casada i amb dos fills, és comercial. Recentment s'ha proclamat campiona d'Espanya a Bilbao amb les juvenils, conjunt del qual és una eficientíssima cap d'equip. De fet, aquesta entrevista vol ser un homenatge a les ratllades, el primer quadre juvenil femení de l'Egara que aconsegueix el títol espanyol de la categoria. De totes totes, un fet històric.

Campiones d'Espanya… Felicitats!
Gràcies, de veritat. I és que campiones… mira, hi havia gent que deia que teníem possibilitats i algunes jugadores comentaven que tot depenia del rival que ens trobéssim a la final… Però, sigui com sigui tot ha anat bé i s'ha aconseguit un gran èxit.

Ets conscient que l'equip ha assolit una fita històrica.
Sí, és cert. I destacaria que les noies han estat molt serioses en tot moment. Vull remarcar, per damunt de tot, que ha estat una victòria de tot l'equip, tant de les que han jugat més com les que ho han fet menys. L'ambient entre totes ha estat molt bo.

I, per arrodonir-ho, en l'any del cinquantè aniversari de l'Escola…
Sí, i aquest fet demostra que hi ha una bona base al darrere.

De quina manera havíeu planificat la temporada?
Hem anat mica en mica. A la Lliga catalana ens hagués agradat quedar més amunt, però per molt poquet no ha estat possible. I al campionat d'Espanya hi hem anat amb il·lusió i ha sortit perfecte.

Alguna anècdota sí que ens podràs explicar sobre la vostra exitosa estada a Bilbao…
La realitat és que totes les jugadores han demostrat una gran maduresa. Fins i tot et diria que la responsabilitat que han exhibit ha estat un fet sorprenent. Al principi em feia respecte l'anada a Bilbao tota sola acompanyant disset nenes i dos nens (es refereix al duet d'entrenadors). Ja en el moment que la Glòria Broto va apuntar-se al desplaçament vaig respirar una miqueta més… però és que, per postres, s'han portat realment molt bé.

Et preguntava això, perquè sovint sento comentar: "déu n'hi do, la Montse! Anar fins a Bilbao en un autocar ple d'adolescents -amb els consegüents mòbils- i haver de representar la veu del seny… Jo, ni cobrant!". S'exagera o bé cobres -i molt?
Evidentment no cobro, i el cert és que s'exagera. I, que quedi clar, el "tema mòbils" es va acabar per mitjà d'un sistema de requisa que els dos entrenadors van instaurar. El segrest del mòbil s'acabava després de la dutxa…

I quan la final es va acabar, què?
Plorar. Totes ploraven. Els entrenadors no sé si van arribar a fer-ho, però sí que a algun pare se li van negar els ulls. És clar, va ser un moment molt emotiu…

Un record per als entrenadors…
M'agradaria dir-los que han actuat molt bé, que han connectat molt bé amb les noies i s'hi entenen moltíssim. Per altra banda, també m'agradaria destacar la presència de tots els pares i mares que s'han desplaçat fins a Bilbao, perquè penso que han recolzat enormement a les jugadores.

I a les jugadores què els diries?
Que continuïn igual, que totes, absolutament totes, tenen possibilitats. I que, sobretot, el hockey es juga a dins i a fora del camp.

Tampoc no te n'escapes, un vers per comentar: "El món es disfressava de tu, de mi i d'atzar. (Maria Mercè Marçal)".
Tu diràs… L'atzar s'ha de buscar. Això ho tinc molt clar.

Aquesta entrevista vol ser un fragment més de la història que han escrit les jugadores juvenils ratllades a la temporada 2001-2002. Potser ara no ens n'adonem, però de la mateixa manera que fa poques dates va celebrar-se el cinquantè aniversari de la consecució de la primera lliga espanyola en l'apartat masculí, de segur que aquest triomf de les noies al campionat d'Espanya juvenil serà una data que recordarem amb una celebració. I que en siguin més.

Pere Ejarque