Malauradament ja haureu pogut comprovar que les obres del canvi de gespa del nostre camp de hockey no varen començar el passat 17 de desembre tal i com era previst. I és que, en aquelles mateixes dates, la Secretaria General de l'Esport ens va citar, junt amb els altres clubs (Atlètic i Júnior), per advertir-nos que teníem el risc de perdre la subvenció si no presentàvem de nou una sèrie de documents i projectes. A part, en cas de ser aprovats, trigarien prop de 5 setmanes en autoritzar el començament de les obres. Donades les circumstàncies i tenint en compte la necessitat que tenim d'utilitzar el camp es va decidir posposar les obres per quan s'acabin totes les competicions. Per tant, el canvi de gespa s'iniciarà el proper 25 de juny del 2002. Mentrestant hem canviat el sistema de reg i hem posat sis canons nous. Alhora estem realitzant una neteja profunda de la gespa per tal que tothom "s'estalviï tintoreria". També es repararan els desperfectes de la gespa i es pintaran les ratlles de nou per poder finalitzar la temporada una mica dignament. Altres obres Pel què fa al pàdel i a la nova pista de tenis estan ja pràcticament acabats. De fet, els pàdels ja fa dies que estan a punt però s'ha hagut de cimentar l'entorn per tal que no hi hagi fang dins la pista. El dia 23 de febrer es posarà oficialment en marxa. En el frontó estem canviant el filat, ja que estava molt malmès i pròximament el pintarem per tal de millorar la imatge que tenia fins ara. En els pròxims butlletins us informarem de com marxen aquelles obres futures que tenim previst anar fent. Perdoneu les molèsties de les obres, com diuen "trabajamos para uds." Jordi Sabater

Hockey al Karakorum Últims contraforts del KaraKorum, a l'Afganistan. Foto d'uns nens jugant a Hockey. Davant d´aquestes muntanyes sacsejades per la tragèdia de la guerra, els nens ens mostren amb la seva sincera naturalitat la veritable dimensió de l´esport i, a la vegada, ens fan veure la universalitat i senzillesa del hockey. La família Ribas, amb aquesta fotografia, ens han volgut demostrar que la il·lusió és suficient per a la pràctica d'un esport. Aquesta foto hauria de ser un exemple per a tots nosaltres. Sincerament, moltes gràcies família Ribas. Redacció Safari fotogràfic: Encara hi caben més motos! Aquest mes ens ha fet il·lusió ficar-nos amb les motos. Si us fixeu en la foto n'hi ha quatre però, ben col·locades n'hi caben quatre o cinc més. Per què sempre hem d'anar de cacera amb els cotxes? Algun dia ens queixarem, potser, que aquest pas zebra és molt ample o que no és necessari que existeixi però mentre hi sigui l'hem de respectar. Momentàniament el que sí cal dir és que al Club lloc per aparcar n'hi ha. No cal deixar el vehicle en mal lloc. Potser cal caminar uns metres. Servei de captures

Fa ja uns quants anys, cap a mitjans del segle passat, va venir de gira per Espanya una selecció xinesa que, és clar, no podia deixar de jugar a Terrassa. A la nostra ciutat van jugar tres partits: contra el C. D. Terrassa, l'Atlètic Terrassa i l'Egara. Crec que també van jugar a Madrid, al nord i a Barcelona. Però parlem de Terrassa que és el que en ocupa. Els clubs locals es van comprometre a fer de cicerones. Així, els de l'Atlètic els van acompanyar a fer un passeig pel barri antic de Barcelona, els del Terrassa els van portar a la Costa Brava i, nosaltres, a Montserrat. Allí vàrem veure la pinacoteca i la biblioteca del monestir, que no cal dir, els va agradar molt.

Entre els integrants - per sort!- de la selecció xinesa hi havia el cap d'expedició que parlava castellà. El seu accent -cosa curiosa- era com si fos nascut a Burgos: clar, pausat i molt depurat, sense els "encontrao, hablao, dejao..." El vam batejar com "El Burgalés". Era (o és) un xicot interessat en saber-ho tot. No parava de fer preguntes sobre això, allò i el de més enllà. Un cop acabada la visita al monestir vam agafar el funicular de Sant Joan. Feia un dia fantàstic, clar, sense cap núvol i amb un cel tan blau i net que fins i tot vam poder veure el perfil de l'illa de Mallorca. Era l'hora de dinar i vam tornar cap a casa. Un bon àpat al Club per fer passar la gana. Sabeu el que van demanar? Paella! S'hi van llepar els dits. Tots repetiren. L'arròs que fem aquí no té res a veure amb el que fan allà.
Anaven vestits tots igual. Vestit fosc, gavardina de color blau marí... quan estaven tots junts semblaven l'exèrcit de Mao. Seriosos, aplicats, silenciosos i ... sorpresos del soroll i la gresca que fèiem nosaltres a l'hora de dinar. També els va sorprendre veure'ns aixecar el porró i beure a galet!.
Pel que fa al partit que van jugar contra l'Egara, ara mateix no recordo el resultat. Vam guanyar, això segur. I, em sembla recordar que ho vam fer per 3 a 0. L'ensurt va arribar per una altra banda. Un dels jugadors xinesos - que com podeu imaginar no recordo com se deia- va topar, durant el partit, contra una de les tanques del camp i el vam haver de portar a corre cuita a l'hospital. L'acompanyàvem el Doctor Broto, el Paco Dinarès, el Quim Vancells i jo. A l'hora de fer l'ingrés, el practicant "de turno" va dir que tan sols podia entrar el lesionat. Vam haver de fer-li l'advertència -saltava a la vista- que era xinès i que no parlava ni entenia res de castellà. Aquest practicant no es va avenir a raons i va dir que no, que entrava només el pacient. No van passar ni cinc minutets que sortia l'infermer, desesperat, dient que el jugador xinès lesionat estava delirant i, que per favor, entrés l'intèrpret, (El Burgalés) per saber què li feia mal. Nosaltres ja els ho havíem dit!
Com dèiem, tot va quedar en un ensurt. Tot i que el van tenir hospitalitzat fins l'endemà, per precaució, no va patir res d'importància. Això sí, els directius de la Federació Catalana de Hockey van passar unes hores amoïnats, ja que semblava trobar-se molt malament. Us imagineu si se'ns hagués mort el xinès? Per sort, sobretot per el jugador, tot va quedar en no res i, ara, us ho expliquem com una anècdota.

Cesc Llongueras