D'entre les cintes que havíem dut, n'hi havia una que ens faria perdre el món de vista durant una bona estona: MISSIÓ IMPOSSIBLE. I alhora quin millor títol per adjudicar-lo també a la nostra expedició? Realment era una "misión imposible" ? Aconseguiríem alguna vegada l'ascens a Divisió d'Honor ?

En aquell moment estàvem totes molt pessimistes, si aquest any que teníem totes les cartes a favor no havíem pujat, ho arribaríem a aconseguir alguna vegada? Les més veteranes teníem ganes de tirar la tovallola i dir...PROU . Cap de nosaltres tenia ganes d'arribar a Terrassa i haver de donar explicacions, sentir aquell "quina llàstima, vinga ànims i l'any que ve segur que pugeu!", perquè quan ja fa 4 anys que s'intenta a Sevilla, Alicant, al Júnior i a Bilbao arribes a pensar que el destí el tenim a Primera Divisió.

Però després de veure la pel.lícula i haver-nos oblidat d'aquella mala sort per uns moments, totes començàvem a veure les parts positives al viatge. En el fons, ens ho havíem passat millor que mai, l'ambient de l'equip havia estat insuperable, potser pel fet que en aquell hotel hi estàvem com a casa en el sentit estricte de la paraula, perquè de fet ocupàvem gairebé totes les habitacions. És difícil d'explicar, suposo que s'ha de viure. El fet és que a cap de nosaltres ens hagués importat que el viatge de tornada hagués durat més.

I un cop a casa, la setmana se'ns va fer eterna. Dijous teníem entreno i sopar ( "no fos cas que ens desconcentréssim ja que encara quedaven un parell de partits del Campionat de Catalunya i el Pere tenia claríssim que s'havien de guanyar!"), doncs bé, tot i semblar una bogeria, totes teníem ganes d'anar a entreno per retrobar-nos. Durant el sopar vam acabar reconeixent que durant la setmana ens havíem trobat a faltar, fins i tot la Romi des de Girona ens va fer saber, per la Montse, que s'enyorava.

Durant la reunió, després del sopar, el Pere ( una mica exagerat com sempre) ja ens va dissenyar el "pla d'entrenos" per preparar-nos per l'any que vinent. Ens deixava dues setmanes de descans i llavors ...tornem-hi ! Durant l'estiu, pre-temporada i al setembre altre cop al 100%.

Pot semblar MOLT EXAGERAT però venint d'ell no ens va extrenyar gens. El noi és així; esperem que ara que es casa es "suavitzi" una mica. Evidentment totes vam riure pensant "si vol entrenar que ho faci sol"; però dins de cadascuna ja rondava una sensació molt diferent a la de l'autocar de tornada. Totes continuaríem entrenant l'any vinent i suposo que amb més ganes que mai per aconseguir finalment l'ascens.

Fer equip era més important que tots els títols que mai puguem arribar a guanyar i aquest any ho havíem aconseguit; durant el cap de setmana a Mura, sortint per Barcelona ( tot hi ser menors de 21 anys), fent sopars de Nadal, o simplement sopant els dijous ,entrenant dos cops per setmana i jugant els avorrits partits del dissabte . Però si no féssim tot això ja no seríem les mateixes!