- De petit, teníeu un camp de hockey a casa... Sí, al carrer Làuria de Terrassa. De tant insistir vam convèncer el pare que ens deixés col·locar una porteria al pati. Recordo que amb el meu germà practicàvem molt els penals i d'ençà llavors neix el nostre amor per aquest esport...

- En aquella època fins i tot arranjaves els sticks! Sí, és cert. Cal tenir present, però, que en aquella llavors no hi havia tants sticks com ara i s'havien d'aprofitar al màxim. Encara recordo els canvis de pales, pulir el mànecs... era tota una obra d'artesania.

- I per què l'arbitratge? Després de jugar molts anys, comprovar que volia seguir formant part del hockey. I la millor manera de ser-ne partícip era convertint-me en àrbitre. Jo desitjava continuar dins el camp, prop dels jugadors, i això tan sols m'ho permetia l'arbitratge.

- Després de la teva llarga experiència en l'arbitratge, de quina manera incentivaries el jovent per tal que s'hi enganxés? A mi em sembla que el més important és estimar el hockey. Si s'estima el hockey s'estimen tots els seus vessants: el de jugador, el de dirigent, el d'àrbitre, el de seguidor…

- I quan mires un partit com a espectador, no t'entra el cuc de tornar a xiular? La veritat és que sí. I també et diré que allò que em sap més greu quan faig d'espectador són les errades dels àrbitres. A vegades en veig algunes que em fan tombar el cap a una altra banda. Però, és clar: d'equivocar-nos ens equivoquem tots.

- "M'han dit" que mai no has cobrat per arbitrar. És cert, mai no he cobrat. Jo sempre he entès el hockey com una vocació i no com una professió. I tristament, en l'actualitat, sembla que s'arbitri tan sols pels diners i es deixi de banda l'amor per aquest esport.

- I també "m'han dit" que, com a jugador, eres un especialista en xutar de revés amb la cara rodona de la pala... Sí, és cert. Va arribar un punt, però, que alguns àrbitres se n'adonaven i, evidentment, a partir de llavors vaig haver de seleccionar amb quins ho podia fer i amb quins no.

- Alguna anècdota del món de l'arbitratge sí que ens podràs explicar... Ui! Moltes! Potser una de les més divertides fou durant un partit internacional: els dos equips estaven repartint molta llenya i no sabíem com aturar-ho. Vam parar el partit i vam cridar els dos capitans a la taula dels jutges. Jo mai no he estat molt destre en les llengües, però per fer-me entendre vaig llençar les targes verda i groga a terra tot advertint els jugadors que a partir de llavors tan sols em quedaven les vermelles... D'ençà aquest moment, tot va anar sobre rodes: el tarannà del partit va canviar per complet.

Lamentablement, i per qüestions d'espai, cal posar aquí punt i final a l'entrevista. Això sí, en Jaume Salvatella hauria d'escriure un llibre amb les seves vivències entorn el món del hockey. N'aprendríem molt, de veritat.

Pere Ejarque