Foto:
Salvador Vives i Jorba |
Què
es pot dir en una editorial de "el drac" que no s'hagi
dit ja?
Probablement poc, perquè ja són unes dotzenes de números
publicats; i possiblement molt, ja que sempre hi ha
quelcom inesperat, nou i imprevist, o bé allò llargament
esperat que mai no arriba… Voldria aprofitar l'ocasió
que em brinda el fet que, segons m'ha dit en Rafa Mundet,
"em toca" omplir aquesta pàgina, per fer unes reflexions
sobre l'aspecte formatiu de la pràctica esportiva.
L'esport, tant si s'encamina cap a la competició com
al simple lleure, precisa d'unes condicions mínimes
que li cal assolir a la pròpia persona esportista i
que són independents de l'entorn o les modalitats que
aquesta persona practiqui. A part de condicions específiques
i especialitzades de cada esport -aquí cada especialista
podria dir-hi la seva- es poden enumerar
|
|
|
unes
qualitats, o fins i tot simples actituds que, al meu entendre,
són prèvies i essencials per encarar qualsevol pràctica esportiva.
La primera és la voluntat. No em puc imaginar ningú que faci
res semblant a l'esport sense voluntat de fer-ho. Tal volta
es pot forçar, modelar, influir, impel·lir o condicionar algú
perquè faci una activitat física, però mai això serà una pràctica
esportiva si no hi ha un mínim de voluntat per part de l'actor.
La
següent seria, crec, l'esperit de superació. ¿Qui es més esportista,
el que mitjantçant una habilitat innata o natural domina,
posem per cas el col·locar una bola de petanca el més a prop
possible del bolí, o aquell que ho intenta una i altra vegada,
estudia la posició del braç, entrena els muscles per obtenir
l'esforç adequat, i ho torna a provar fins a afinar el millor
possible la seva poca punteria?
Indispensable per a l'esportista és també l'actitud positiva,
el fet de gaudir de l'activitat que es fa amb independència
de qui guanya; el més important serà, precisament, l'esforç
de superació personal. El guany serà allò que un ha arribat
a fer millor que abans, aquella esmaixada que ens ha sortit
bé per primer cop! Totes aquestes (i altres!) virtuts i condicions
bàsiques de l'esportista no són pas de tipus físic, sinó més
aviat psíquic, i per això són inherents a la persona i es
poden generalitzar per a qualsevol esport. Ara bé, la pràctica
de l'esport és precisament una excel·lent escola per aprendre
i enfortir aquestes característiques anímiques.
D'aquí ve que una entitat esportiva com és el Club Egara és
també una escola on adquirir aquelles virtuts que, igual que
serveixen per a l'esport, són primordials per a la vida de
cada dia.
Seguint la línia dels paràgrafs anteriors, no vull acabar
sense fer referència a una nova activitat que es desenvoluparà
en el marc de la Secció Hípica, i que ve a ésser una aplicació
pràctica de com l'activitat lúdico-esportiva pot servir per
ajudar en el desenvolupament psíquic de les persones. Es tracta
de practicar la hipoteràpia, és a dir, tècniques i activitats
de desenvolupament psicomotriu basades en el treball amb cavalls
i destinades a persones amb mancances d'aquest tipus.
Crec que serà una qüestió interessantíssima i una experiència
enriquidora per a tots. Ah, i aquest any més campions que
mai!
Vicenç Brossa i Soldevila
President Secció Hípica
|