El cas és que el peix blau és boníssim sempre que es mengi com cal, que sigui fresc i cuit al seu punt i amb senzillesa. La sardina és la "primma donna" d´aquest tipus de peix. Josep Pla la creu insuperable si es menja al maig, cuita a la brasa i amanida amb una vinagreta d´oli del millor i un pensament de vinagre. Les sardines a la brasa són una autèntica meravella, suaus, molsudes, gustoses i amb un cert punt de salabror.

Jo penso que les sardines a la brasa s´han de fer a la platja i per esmorzar, amb un bon pa acabat de coure i regat amb un vi negre amb cos, una mica aspre i posat en fresc.

L´anxova de la Costa Brava ha establert un dilema en quant a la seu territori d´influència; les de L´Escala o les de Cadaqués, jo no en prenc partit, ja que totes dues, ben confitades tenen un gust i un perfum gloriós.

Les anxoves no serveixen només per a confitar, sinó que també es mengen fresques, fregides com sardineta i adobades amb vinagre.

El verat és un peix potser excessivament greixós, però altament satisfactori si és ben fresc. Un verat així, fet a la brasa i per sopar, amb una picada d´all i julivert és un plat recomanable.

En aquest regne del peix blau, les altres figures són el bonítol i la tonyina. Són peixos importats, grossos, magnífics per a conservar amb oli d´oliva o en escabetx. Frescos són deliciosos. Hi ha una infinitat de receptes per a cuinar aquests peixos tan tradicionals. Una de les maneres de fer la tonyina que m´agrada especialment és molt simple. Cal un bon tros de tonyina atatxonat amb cansalada i lligat per a rostir. En una cassola amb una mica d´oli, es rosseja de totes bandes. Amb una ceba, un tomàquet i una cabeça d´alls. Quan el tros és ros, es mulla amb un got de vi blanc sec, es tapa i es deixa coure poc a poc fins que és rostida. Es pot menjar calenta i tallada a rodanxes i amb la salsa del rostit passada pel colador xinès. Deixada refredar, tallada ben fina i amb maionesa, és un excel.lent entrant primaveral.

Que vagi de gust.