AHIR, eufòria. Després de l'èxit dels Jocs d'Atlanta la selecció espanyola de Hockey aconsegueix, d'una manera brillantíssima, la classificació per a Sydney 2000 al Preolímpic d'Osaka. Ja anteriorment, i sobretot durant i després d'aquest Preolímpic, es dispara una expectativa fins ara no contemplada en aquest esport al nostre país: els fitxatges. Aquest novedós fet obre la possibilitat que els jugadors d'elit puguin ser professionals. Tota aquesta dinàmica produeix que davant la celebració dels Jocs de Sydney es desperti l'eufòria pel que fa a les possibilitats de la selecció. Els mitjans informatius reflecteixen aquests bons auguris: "Sensacions positives", "mentalització total dels jugadors", "millor equip que el d'Atlanta", "de quin color ens penjarem la medalla", són algunes de les frases que apareixen a la premsa. A més, les xifres econòmiques que obtindran els participants en cas d'assolir alguna medalla són un factor de motivació extra per a ells i motiu també de comentari entre els aficionats.
Els propis clubs de Hockey creuen que una bona classificació als Jocs del 2000 facilitarà el camí a l'hora de trobar ajudes en el camp de l'esponsorització.

AVUI, decepció. Els Jocs ja han acabat i els bons auguris no s'han acomplert. A la premsa les frases han estat les tòpiques en aquests casos: "els jugadors no han arribat en la millor forma física", "la pilota no ha volgut entrar", "l'equip ha estat pressionat per la responsabilitat", "no hi ha hagut sort", en són alguns exemples. El fet de no classificar-se entre els cinc primers comportarà la no presència en pròximes competicions internacionals a nivell de selecció. A més, la compensació econòmica als participants ha estat frustrada i els clubs, per la seva banda, han vist com disminuïen les possibilitats d'esponsorització i s'esvaïa quasi definitivament alguna ajuda oficial.

DEMÀ, realitat. Des dels diferents clubs s'haurà de continuar la tasca de sempre: cobrir els pressupostos -cada dia més alts, trucar buscant recolzament econòmic a les mateixes portes de sempre, captar monitors per a les Escoles de Hockey, confiar en què els equips no pugin de categoria per tal de no augmentar més el pressupost, esperar que els Campionats estatals de les diferents categories es juguin el més aprop possible per tal que, un cop més, no es disparin les despeses del Club, buscar les fórmules econòmiques que facin possible canviar la gespa del camp ja gastada, anar cada dimarts a la Federació per establir el calendari de competició setmanal i aplaçar algun partit perquè algun jugador ha d'anar a un casament… El Hockey és així.

El Hockey és un esport molt minoritari. És un esport que no s'aprèn mirant-lo per la tele. Necessita, d'entrada, d'algú que et digui com s'ha d'agafar l'Stick. El Hockey necessita, a més, d'unes infrastructures milionàries per tal de practicar-lo, a l'abast d'escassíssimes entitats. Hem de ser conscients que el nostre esport té nul·la repercussió dins els mitjans de comunicació -a excepció dels locals, que semblen alhora, l'única via amb ressò amb què pot comptar la pròpia Federació per arribar a la seva popularització. No hem d'oblidar tampoc, que el Hockey no té cap interès dins el Màrqueting publicitari per les minses contraprestacions que pot aportar en televisió i altres mitjans.
Per tot això, l'entesa entre clubs i Federació hauria de ser total per tal d'evitar la disminució constant de llicències i entitats que cada any, malauradament, va en augment. Cal, doncs, adonar-se que s'han de respectar els interessos dels propis clubs i els interessos federatius, recordant, alhora, que els objectius finals de tots dos són els mateixos.
La Federació ha de ser més imaginativa, ha de trencar motlles, ideant mecanismes que converteixin el Hockey en un esport més popular. I, si més no, que faci que els que ja hi estan implicats no deixin d'estar-ne. Seria molt trist que les competicions nacionals d'aquest esport acabessin reduint-se a equips catalans amb una lliga a cinc voltes a causa de la impossibilitat de mantenir l'actual sistema.
Per últim, aprofito aquestes línies per expressar un desig doble: d'una banda, faig una crida a la reflexió per tal que tots els organismes implicats en el desenvolupament i consolidació del Hockey vagin, d'una vegada per totes, pel mateix camí. De l'altra, desitjo sincerament els millors èxits esportius per a la nostra selecció, així com una excel·lent classificació als Jocs Olímpics d'Atenes que se celebraran el proper 2004. Quan es guanya tot acostuma a ser més fàcil.

Emili Ejarque Felip,
Vice-president d'Infrastructures.