Va néixer a Terrassa l'any 1935 -any de la fundació del Club, una data de per si significativa-. Fins fa dos mesos treballava a l'Escola Pública d'Educació Especial Fàtima com a cap de manteniment d'on anteriorment n'havia estat educadora. Casada amb el Cesc Llongueras, té dos fills -l'Anna i el Xavi- i continua residint a la ciutat que la va veure néixer. És aficionada a dibuixar i a pintar. Acostem-nos-hi per mitjà del decàleg.

La vida, la vida. Què és la vida? Principalment estar bé amb la família amb els que m'envolten. És molt important intentar ajudar sempre a tots aquells que t'ho demanin.

Quan comença la teva relació amb el Club? En el moment que ens vam casar amb el Cesc. A partir d'aquí el hockey va entrar en el nostre "programa". Jo a casa ja havia viscut una mica l'ambient d'aquest esport amb la relació que duia amb els meus cosins, els Colomer. Suposo, per tant, que ja portava el hockey a dins i a arrel d'aquí han estat molts dissabtes i molts diumenges darrera aquest esport.
Fa poc t'acabes de jubilar. Què ha suposat això pel teu dia a dia? Jo he estat molt bé tots aquests anys treballant. No obstant això, sempre havia de fer totes les coses de casa amb una certa pressa. Actualment estic molt bé, tenia ganes de jubilar-me. A més, tothom em diu que m'ho haig de prendre bé i que haig de sortir i no tancar-me a casa. La veritat és que ara tinc molt de temps per dedicar-me a coses que anteriorment, per feina, no podia realitzar.
Quan estaves treballant potser alguna vegada havies pensat allò de "quan em jubili faré…". Si ho havies pensat, ho estàs podent fer? De fet porto només dos mesos jubilada. A més, ara em prenc aquest setembre com els nens: vull començar un curs de pintura i m'apuntaré a ioga, que el metge ja feia molt temps que m'ho recomanava. De plans en tinc molts i no pateixo que la casa em caigui a sobre.
Has treballat molts anys amb discapacitats. Què t'ha ensenyat aquesta relació? Aquests nens necessiten molt "carinyo", els cal una estimació molt gran. Amb ells he après que he tingut molta sort amb els fills ja que afortunadament ells es poden valer per si sols i no necessiten sempre una persona que els ajudi. He après, sobretot, a valorar les coses que tinc.
Què et sembla la secció "m'han dit…" que el teu marit elabora per a cada número de "El Drac"? Trobo que està bé. A vegades, però, pateixo perquè li pregunto si n'està segur de tot allò que posa. El Cesc, tot i a així, té molt bona memòria i jo confio en ell.
El teu fill és un professional de la muntanya. Et fa patir molt? Sí, hi pateixo. Hi ha gent que em diu que ja m'he anat curtint i que a còpia d'anys ja no t'angoixes tant. Jo, però, continuo patint. Avui mateix és a l'Aneto i fins que no em truqui aquest vespre dient-me que tot ha anat bé no estaré completament tranquil.la.
He vist un reportatge -a La2, evidentment- que explicava com una anaconda triga un mes per pair un caimà. Què faries tu si durant un mes poguessis desconnectar de tot allò que et condiciona? M'emportaria llibres, el punt de creu, dormiria… Suposo que aniria fent cosetes (rient).
Compres algun diari habitualment? Quin? Sí, El Periódico. El Periódico en blau -la versió en català-.
Diu la poetessa: "tot t'ho donaran, si el cor, el teu, no es cansa". Hi estàs d'acord? Sí, bastant d'acord. En aquest sentit diria que la constància t'ajuda a obtenir moltes coses de les que et proposes.

Doncs ja ho llegiu. La Rosa és una persona molt activa i sempre té plans al cap per mantenir-s'hi. El Cesc, a més a més, el mateix dia que vaig a fer-li l'entrevista, li ha dut un bon grapat de pitralls -"petos"- per veure si els pot repassar les vores. Com sempre, la Rosa és a punt de donar un cop de mà pel Club.

Pere Ejarque