Avui en dia el gastrònom, com els anys no passen en va, s´ha quedat antiquat en les qüestions tècniques i ja no sap demanar un cafè. Abans, un s´acostava a la barra del bar, l´hi feia un gest al cambrer i l´hi deia: "un cafè, si us plau". I el professional, conscient del seu deure, deia "sol o amb llet?". Tot ha canviat.
Actualment tot és més difícil. Ara cal saber geografia, dominar els codis, haver viatjat molt i ser políglota. En demanar un cafè, el cambrer ens interroga amb la mirada i s´ha de dir-li sense dubtes si volem un "blend" de la casa o preferim un "colòmbia" suprem, un "jamaica blue mountain", un "kènia", un "puerto rico", un "guatemala" o un "nicaragua". A qui no sàpiga distingir un irlandès d´un escocès el miren per damunt de l´espatlla i si no sap què és un "capuccino" tindrà als pocs dies fama de tonto. La cultura gastronòmica ens obliga a estar al dia, i per això avui demanar un cafè és un viatge, una aventura, una vocació. Ja forma part de l´equipatge d´un "dandy", és un element més en l´aura del triomfador.

A Catalunya, no obstant, encara que se´n consumeix molt, no tenim tradició cafetera. Aquí s´utilitza com a droga o com a disculpa: és la coartada perfecta, l´excusa infalible. En prenem un de sol molt carregat per desvetllar-nos i conduir de nit, per poder treballar fins a l´alba, per preparar les oposicions o per escriure una obra mestra.
Els catalans sempre hem tingut pressa per prendre el cafè, no com els brasilenys, els lisboetes o els cubans, que es prenen el seu temps i el disfruten. Aquí, potser quan arribi el dia que en sapiguem, arribarà el metge, el que ens ha suprimit el tabac, que també ens el prohibirà ja que ens fa pujar la pressió arterial. Què ens quedarà, llavors?