Tradicionalment es prenia de dues formes: ala pedra i desfeta. La xocolata a la pedra esra pura artesania i el xocolater es dedicava a moldre-la sobre una pedra passant-hi un corró que després es va simplificar amb els molins, encara que, com és natural, els sibarites trobaven que el resultat no era el mateix. La xocolata desfeta es va convertir en l'equivalent del Tè dels anglesos. Constituïa el centre d'un ritual familiar i social. Al voltant d'unes tasses de xocolata es feia "safareix", s'organitzaven maledicències i accions caritatives, s'afavorien casoris,...
Jo sóc xocolater "purista". Més que la presa de xocolata amb ametlles, amb fruites, amb licors, etc., m'agrada la xocolata més massissa i més sòbria. La bona xocolata és, al meu parer, aquella que ofereix una certa resistència a les dents. La presa ha d'ésser una mica gruixuda i al trencar-la allibera una flaira intensa. La prova que la xocolata és autèntica és que, en haver-nos-la empassada, no ens quedi a la boca una sensació pastosa. El paladar ha de quedar net i perfumat.
Una mica de xocolata és una injecció d'ànim, potser perque duu teobromina, que és un estimulant. Posat a drogar-se, més m'estimo fer-ho amb xocolata que amb càpsules farmacèutiques.