Carta Oberta a Miquel Utset.
Amic Miquel:
Una vegada més em dono compte que no es valora suficientment el que es té fins que es perd. Amb tu ens ha passat això. Probablement en el Club tots pensàvem que series al Club tots els dissabtes i diumenges al matí eternament, llegint el diari als sofàs, parlant de tennis, del Barça, de l´esport en general, i fins i tot de Medicina...
I de sobte, ens donem compte que no és així. Que no et tornarem a veure aquí. I ens queda una mica la sensació d´orfes, que hem perdut trenta-cinc anys d´història del Club Egara, que de sobte hem perdut un punt de referència, un amic entranyable, una institució...
Em consta, i per això t´ho dic, la gran quantitat de respecte, de simpatia i d´admiració que els tennistes del Club i els esportistes en general et professaven.
A Terrassa, durant molts anys, tothom que agafava una raqueta sabia qui era en Miquel Utset, i que si es volia ser quelcom en el tennis egarenc això passava per guanyar-te alguna vegada... cosa difícil...
Personalment -i per això tinc l´atreviment d´escriure´t aquesta carta- et vaig considerar en els meus inicis tennístics el meu tutor de caire moral, el meu "pare tennístic", com segur que molts altres també ho hauran sentit abans i després de mi.
Recordo com si fos ara, quan vaig començar a jugar a l´equip A de l´Egara, amb tu, el Cunillera, el Sanahuja, el Torrens, el Vallhonrat, el Fulgi... i d´altres. El que recordo és que per tots nosaltres tu eres el model, el bon jugador, i sobretot, el cavaller a la pista, el "gentleman"... i fora de la pista també.
Anant a jugar -ja de veterans- per aquestes pistes de Girona, Sabadell, Manresa, Mataró... en fi, per tot arreu, molts tennistes ens pregunten encara: juga el Miquel Utset amb vosaltres? No? Doneu-li records... Realment has deixat una imatge immillorable del Club Egara, molt més enllà dels resultats tennístics. Per això et felicitem.
Et felicito personalment també per la dignitat que has demostrat en la vida i també en la malaltia. Per la meva condició professional he tingut amb tu alguna conversa que jo no sabia que seria de les teves últimes (potser tu sí que ho sabies...). I així ho puc constatar.
Pel mateix motiu he pogut veure i compartir primer el neguit, després l´angoixa i finalment el dolor de la teva nombrosíssima família. Es nota de seguida el "carinyo" que es respira a casa teva. Per això és pel que més -jo personalment- et felicito.
Res més Miquel. Ha estat un plaer conèixer-te. Allà on siguis, sàpigues que t´enyorem i et recordem.
Aquesta carta, segur, la firmen amb mi tots els socis del teu Club Egara.
Fins sempre,