Fins ara, amb la vista posada a les festes nadalenques, hem parlat de bolets, tòfones, galls,... tots ells productes de qualitat gastronòmica probada i que acostuma deixar-nos la butxaca escurada a qui ha tingut la temptació i la sort de gaudir-ne. Be, a l'arribar la "cuesta de Enero", amb el fred a flor de pell, el rebost buit i l'estat de l'economia per sota mínims, és el moment de cercar aquells productes amb aport calòric i el cost econòmic més baix possible: és el moment de la pasta.

Els catalans som actius consumidors de pasta: canalons, macarrons, fideus, tallarines,... aquests són els tipus de pasta més cuinades amb més o menys frequència per les mestresses de casa. No és un plat complicat, omple i la majoria de paladars l'accepten. La presència de la pasta a la taula familiar no acostuma provocar incompatibilitats, com a vegades passa amb el peix, el fetge, etc. Dos avantatges més: són de bon païr i no suposen cap desafinament per les dentadures febles o desarmades.
Les preparacions casolanes de la pasta no es caracteritzen per la seva imaginació. Hi domina la salsa de tomàquet i la carn picada. Per trobar unes fórmules originals de segur hauriem d'anar a un restaurant italià que sigui prou exigent en la matèria prima i alhora en el seu tractament. Cuinar la pasta italiana no és pas complicat però demana atenció. El punt de cocció és delicat i badar un moment significa esgarrar el plat.
A les cases es gasta normalment pasta assecada, que és molt pràctica per la durada de la seva conservació. Tenir pasta al rebost ha resolt molts problemes imprevistos. Però molts afeccionats a la pasta saben que la del rebost no és comparable a la pasta fresca, que duu més aigua, i, cuinada "al dente", és la perfecció del gènere. "Al dente" vol dir tenir una relativa consistència mastegable.
Hi ha una fórmula popular i pintoresca de saber quan la pasta és al punt: se n'agafa una mica i es llança contra les rajoles de la paret de la cuina. Tan si queda enganxada o be si cau a terra immediatament, malament. El bon senyal és que mantenint-se a la paret, comenci a relliscar lentament. Haurem aconseguit l'elasticitat ideal.