La primera sorpresa d'aquell dissabte fou la presència d'una nombrosa representació de la premsa esportiva local, que convocada per en Rafael Mundet, vocal de relacions públiques del Club, van voler saber tot i més del que fem a la Secció i naturalment el president d´aquesta va mirar de satisfer-los.

Entretant, i per allò d'anar previnguts per a qualsevol eventualitat, vàrem preparar un bon esmorzar de pa amb tomàquet i carn a la brasa, que tot seguit compartírem amb els periodistes invitats.

Un cop acabat, començà tot el preparatiu dels cavalls i de les muntures, dels equips, alforges i la resta d´accessoris.

Aquest any, a causa de grips i d'altres indisposicions, les baixes d'última hora foren importants i, d'un considerable nombre de preinscrits, només vàren quedar tres alumnes avançats de l'Escola, a qui acompanyaren tres dels genets mès veterans de la Secció.

Emprenguérem la marxa, no sense la foto de rigor, cap a dos quarts de dotze. El camí és força conegut en la seva primera part: la passada per la façana del Club, cap a la carretera, travessar-la, seguir pel barri de Mare de Déu de Montserrat, creuar la plaça de St. Jordi, agafar el camí de la Font de la Tartrana fins a superar-la, després la pujada al Mont-redón per superar el collet del Forn i ja som en plena natura!

Realment sembla impossible tenir a tocar de casa aquests espais naturals tan autèntics !

Com que no érem massa colla i dúiem una bona marxa, ens sobrava temps per arribar-nos al Mas Pinetò per dinar-hi tranquil·lament, i això és el que vàrem fer. L'indret és bonic de debò i entre el mas i el riu d'aigües clares, hi ha unes bones feixes on es podria instal.lar tot un esquadró de cavalleria. Els supporters, persones sempre disposades a ajudar i fer costat, s'hi sumaren per fer una bona taula.

Un cop dinats, calgué resoldre un problema logístic, ja que un dels cavalls habia destrossat les seves brides. Afortunadament els nostres veterans acumulen molts quilòmetres i també molta experiència, i l'incident es resolgué improvisant un cabeçó força eficaç en pocs minuts.

El camí, a la tarda, ens dugué per sota el Sabater cap a les Arenes, i després resseguírem el torrent del mateix nom, on es troben el de Sta. Agnès amb el del Borrell, prenguérem el camí que, per darrere de les Marines, creua fins a la Vall d'Horta, a la qual descendírem per arribar a la Roca, finca on hi ha les quadres de l'amic Jaume Palau, i on hostatjàrem els cavalls.

L'arribada fou a bona hora, amb llum de dia i amb temps per donar les necessàries atencions als nostres amics de quatre potes. Més tard arribaren altres genets, procedents del terme de Sabadell, molts d'ells vells coneguts i, un cop fetes les salutacions i comentaris propis de la jornada, anàrem tots cap al poble de St. Llorenç on, com cada any, ens instal·làrem a la fonda Rius, un establiment senzill però digne i amb una cuina casolana i consistent.

L'endemà, diumenge, quasi tothom participà en la cavalcada de St. Antoni, que en aquest poble se celebra tradicionalment, ja que era lloc de traginers i boscaters, i per altra part es fa amb poca cerimònia i amb un recorregut limitat, per la qual cosa és assequible a genets novells.

Durant el dinar, al qual s'afegiren bona part dels consocis, familiars i amics dels expedicionaris que, en bon nombre, ens volgueren acompanyar aquell diumenge, el temps es posà rúfol: primer fou l'aire gèlid, després una plugeta, l'aigua neu i ja els flocs blancs que voleiaven capriciosament.

Ben confortats per l'abundant dinar, ens equipàrem de cap a peus i cap a fora!

A la tornada calia desfer el camí del dia anterior, però més de pressa, ja que no era pas qüestió de que se'ns fes fosc! El grup havia sofert alguns canvis: en Valentí Asensi cedí el lloc a la seva filla Clara, jove però bastant experimentada amazona i en Joaquim Solé se n'anà mecanitzat ja que duia el vehicle amb un remolc per a emergències, de manera que restaben els tres alumnes de l'Escola, que aguantaven meritòriament fins al final, o sigui, la Mª Lluïsa, en Joan i en Ramon amb l'acompanyament d'en Vicenç Brossa com a guia i darrer dels veterans.

A la sortida de la quadra els flocs de neu ens reberen envoltant-nos com si fossin confeti d'una improvisada festa, i ni genets ni cavalls pensàrem entorbar-nos, així que tot seguint el camí que des de el fons de la vall s'enfila per transcarenar cap a la torrentera del Borrell, encetàrem un galop reunit, d'aquells ben compassats i seguidets per fer bona via sense esgotar els animals.

Dalt de la carena la neu ja prenia consistència sobre la vegetació i fins i tot sobre els nostres impermeables: "Caram que fantàstic!", "Sembla de conte de fades!".

En algun tram el terra blanquejava, quasi no se sentia ni el trepig de les ferradures, esmorteït pel gèlid coto fluix, era una sensació realment inèdita per a nosaltres!

La baixada pel fons de la torrentera la férem amb cura per evitar relliscar sobre el rocam mullat, ja que les parts baixes els flocs es fonien. Un cop a les Arenes cal seguir un tram de carretera, y aquí ens escortaren amatents dos vehicles dels acompanyants, però aviat els diguérem adéu sense torbar-nos i enfilàrem altre cop camí amunt. La intensitat de la nevada augmentà a mida que ens enfilàvem. En assolir la carena del Pujolet el mantell blanc ja es generalitzà i el paisatge semblà totalment canviat respecte al día abans.

Avançàvem a bon pas sota la nevada i ja deixàvem clarament les petjades sobre la catifa immaculada. Algú observà com les potes anaven a trepitjar la petjada deixada per les mans: "Així és com ha d'ésser, si els cavalls caminen bé".

Al nostre entorn arbres i matolls s'havien vestit de blanc i la sensació de silenci s´anava imposant. Nosaltres ens movíem com intrusos enmig d'una pel·lícula de fantasia: "Segur que sabeu el camí?" "Per primer cop muntant m'adono de la preciositat del paisatge!" "I doncs?" "És que abans tenia massa feina amb el cavall!".

L'última lluïssor del vespre ens acompanyà fins al torrent de Can Solà i la font de la Tartrana, gairebé ja érem a casa! només travessar Matadepera i la carretera. La nevada s'aturà, talment com si només es tractés d'acompanyar-nos pel camí.

Poc després ens reberen al pati de quadres del Club. Primer haguérem de desguarnir els cavalls, després assecar-los amb palla, abeurar-los, donar-los palla i pinso. Finalment recollírem les nostres coses y reposàrem un moment abans d´acomiadar-nos cansats però entusiasmats: